Curs d'iniciació a la paleontologia de Mallorca

MUSEU BALEAR DE CIENCIES NATURALS (Sòller)

La Crisi de Salinitat Messiniana (MSC per les seves sigles en anglès) constitueix un esdeveniment excepcional que va tenir lloc a la Mediterrània ara fa 5.97-5.33 milions d’anys i que es va caracteritzar principalment per un important aïllament de l’oceà Atlàntic, a conseqüència del qual es varen depositar gran quantitats d’evaporites (sals i guixos) als fons marins i es va produir una important erosió de les zones marginals, indicant que s’hauria pogut produir un descens del nivell de la Mediterrània de fins a 1500-2000 metres sota l’actual nivell del mar.

La MSC representa un esdeveniment de notable interès per il·lustrar canvis ambientals excepcionals, tractant-se d'un episodi que no té parangó en la història de la Terra i del qual no es disposen d'exemples similars en l'actualitat. La incògnita sobre la naturalesa de la major part de les evaporites i superfícies d'erosió de la Mediterrània encara resta per resoldre, constituint un repte i objecte de debat vigents per a la comunitat científica actual.

L’objectiu principal de la tesi doctoral de Guillem Mas Gornals, defensada a la Universitat de les Illes Balears, és establir quins trets van caracteritzar la sedimentació durant la transició Miocè-Pliocè i la posterior transgressió del Pliocè a l’illa de Mallorca, per posteriorment definir com es relaciona aquest registre amb diferents models de MSC proposats pel conjunt de la Mediterrània. La tesi l’ha dirigida el doctor Joan Fornós, del Departament de Biologia, i s’ha fet en el marc de l’activitat investigadora del grup de recerca en Ciències de la Terra (Geologia i Paleontologia "Guillem Colom").

El registre de la MSC conservat a l’illa de Mallorca resulta especialment adequat per poder analitzar possibles escenaris, tenint en compte que el promontori Balear, a diferència d'altres conques de la Mediterrània, s’ha mantingut relativament estable en termes de moviments tectònics verticals, des del Miocè superior, constituint un emplaçament adient per abordar l’estudi de la MSC, amb evidents repercussions d’interès tant acadèmic (models, scenarios) com industrial (potencials, play concepts, ...).

Per a això, s'ha procedit a l'anàlisi estratigràfica d’un total de 100 afloraments i sondatges, molts d’ells totalment inèdits o poc estudiats fins ara, corresponents a les principals conques neògenes de l’illa de Mallorca. A partir d’aquí, les principals discontinuïtats, la geometria estratigràfica i els canvis de fàcies han estat caracteritzats en termes de majors superfícies d'erosió, correlacions laterals i organització vertical de fàcies, amb vistes a la reconstrucció de possibles escenaris.

Els resultats indiquen que a l’illa de Mallorca el desenvolupament de la MSC es més proper i coherent amb els models que defensen que la principal fase de dessecació es va produir desprès de la deposició de l’evaporita marginal i del Complex Carbonàtic Terminal.

Segons aquests models, haurien existit dos episodis evaporítics. Durant el primer episodi (5,97-5,94 Ma) s’hauria produït una baixada del nivell de la Mediterrània de poc calat que hauria provocat la deposició de una unitat detrítica en els marges i dels guixos del depocentre de la conca de Palma. Entre els dos episodis evaporítics s’hauria produït una breu restitució del nivell del mar (~5,94-5,77 Ma) que hauria provocat l’última deposició de carbonats i fàcies Lago Mare a les zones marginals. El segon episodi (5,77-5,33 Ma) correspondria a la principal davallada del nivell de la mar (1500-2000 m) que hauria provocat la deposició de les evaporites abissals de la Mediterrània i l’erosió (MES) dels depòsits marginals depositats durant el primer episodi o abans de la crisi.

Complementàriament, l’anàlisi de la fauna insular messiniana-pliocena de les Illes Balears juntament amb les dades geoestructurals disponibles, permeten derivar conclusions sobre la magnitud de la dessecació mínima necessària per a que es pogués fer efectiva la colonització del promontori Balear per noves faunes terrestres-continentals a finals del Messinià. Un mínim de 1000-1200 m de reducció del nivell del mar Mediterrani s'hauria d'haver assolit per permetre la colonització de la fauna terrestre de les Illes Balears durant el màxim de la MSC, fet que constitueix clarament una nova i sòlida evidència a favor del paradigma o model de conca profunda dessecada a la Mediterrània durant la crisi.

Exposició: Geologia de les Pitiüses